deathisalovefacefacemarcfischernb 30606018tumblr_mimr14EkeD1rizg0no1_128053238180br_dora diamant 1Image4tumblr_mnec3w8nJQ1qfil8po1_1280Bruno_MusicListforwebbr_dora diamant 2

És probable que Bruno Richard faci sempre el mateix dibuix. I és probable que aquest dibuix sia un dibuix infinit, inabastable per definició, mal de fer delimitar el seu origen: la combinació de totes les retxes possibles i les retxes esborrades i les retxes exactament expressives i les taques irrellevants, el que una sacsejada improvisada malda per fer i aquelles retxes que un no fa. A cada superfície parasitada pels burots trobam allò improcedent i allò que sobra i allò que costa de veure i allò que excita i allò que és essencial i res hi ha que sigui essencial més enllà de la continuïtat histèrica del desig. Tot plegat un mapa que mostra exactament la seva caparrudesa per enfonyar-se dins el costat fosc, cap al deliri i cap a la desmesura. Bruno fa servir, això sí, els cossos com a objectes d’ús i com a subjectes de fortor. Els cossos són màquines extremes que canalitzen la nostra obsessió vital, les nostres fues, en ells radica la bellesa clàssica (simetria, proporció, mesura…) que ara se’ns revela en moviment i extrema, fregant la repugnància i el neguit. Hi ha qualque cosa d’urgent i desesperada en les variacions de Bruno Richard. En el seu traç decididament compulsiu, que redibuixa, solapa, superposa, taca, talla, fa nosa, tapa i treu a la llum. Hi ha una sistemàtica utilització dels seus propis recursos formals fins a la nàusea i l’excés. Tot explota contínuament i addictivament. Els dibuixos de br són hiperreals.